Imbècil

El lent procés de preparació sempre et fa sortir de polleguera. Hi ha temps de sobres pels nervis, en aquesta mitja hora en què progressivament deixes de tenir l'aspecte i la dignitat intrínseca de persona normal. El maquillatge gras, que t'aplica el teu company amb els dits, el somriure exagerat pintat, el gran nas vermell, la perruca, les robes extremadament folgades i de colors llampants, els sabatots de deu talles més del que et caldria... et mires al mirall, i et costa reconèixer el teu jo habitual sota el clown grotesc que et torna la mirada. Les primeres passes són insegures, vacil·lants, i et sembla flotar dins de la roba. És només un personatge, penses amb un encongiment d'espatlles mental. Hora de l'espectacle!

Et toca explicar un acudit previsiblement ximple, amb la veu nasal pròpia del personatge (i encara un xic més forçada a causa d'aquest maleït nassot vermell):

"Per què l'home invisible va rebutjar l'oferta de feina?... Perquè no es veia a ell mateix en aquella empresa!"

Notes com enrogeixes per moments. Ningú riu, llevat de l'altre pallasso, que amb una riallada sonora sembla fruir del teu ridícul. T'hi encares, i amb veu emprenyada m'etzibes un:

"Ei, si és tan fàcil fer riure, prova de fer-ho tu!"

Assenteixo lentament, i amb un somriure sorneguer mostro el que portava amagat darrere de l'esquena: un motlle metàl·lic a vessar de merengue, almenys un pam de profunditat. Empasses saliva, saps molt bé el que ve a continuació, però continues en el paper. Amb un posat fatxenda i els punys als costats t'inclines lleugerament i fas la pregunta fatídica:

"I com vols fer riure amb un pastís, capsigrany?"

M'acosto amb parsimònia, encara somrient d'orella a orella. La mà enguantada aguantant el pastís s'atura a pocs centímetres de la teva cara, per retrocedir lleugerament i agafar embranzida cap a tu. Posar cara de sorpresa i formar una "o" amb els llavis et surt amb força naturalitat, tot i ser també part de l'actuació.

El pastís impacta contra la teva cara com una explosió enganxifosa, i tot es torna fosc. Un esclafit de riures esclata -és real o imaginat?- i en aquest punt és ja molt difícil creure que es riguin amb tu i no de tu.

Per enèsima vegada et preguntes com t'has deixat entabanar per a això...